Lleida, Terra Ferma.

Lleida, fa trenta-set anys, hem vas acollir en el llit del teu riu Segre, mentre la Seu Vella desde el seu turó n'era testimoni, turó des d'on presideix la ciutat, dividida i a l'hora  enganxada per el seu riu, segons es miri, nomes aquells que no estimen Lleida la veuen dividida, els que l'estimen, veuen el riu com un element que dona vida a Lleida, que es el seu cor, sempre al costat dels seus pulmons que serien els Camps Elisis, conjunt de natura, en mig de la ciutat on tot lleidatà, es segur que hi te algun record especial.

Només un bon lleidatà sap el que es, l'emoció que sents quan marxes de Lleida, i al tornar i  per primer cop veus la silueta de la Seu Vella presidint, i permeteu-me l'anglicanisme, el "sky-line" de la nostra estimada ciutat. Es una emoció especial, es un sentiment que embriaga el teu cor i que et fa saber que ja ets a casa, que ja arribes al teu niu. Quan pots veure la Seu Vella a l'horitzó i vens conduint el teu vehicle, no saps el que es però hi ha quelcom que et fa trepitjar un pelet mes l'accelerador per tal d'arribar mes d'hora.
La seva calor a l'estiu, aquella xafegor que t'abraça, els seu fred a l'hivern intens tant, que el radiant i potent astre sol no pot atenuar, fred humit que entra a tots els racons del teu cos quan es la nostra bòira el que l'acompanya, aquella bòira tant peculiar, tant nostra, que tenyeix de gris la nostra ciutat, fent que cada racó de la mateixa sigui ideal per perdrés, per amagar-se, per sentar-te en un banc a meditar sense que ningú et molesti. Només un lleidatà pot entendre la seva bòira, i pot veure-la com un element indispensable del seu hàbitat, ningú de Lleida pot entendre la seva ciutat sense bòira fins i tot alguns, incomprensiblement, la trobem a faltar quan fa dies que no ens visita.
Son tants, els elements de la nostra Lleida que la fan tant peculiar, el nostre accent, únic a Catalunya per la influència de la tant propera franja de ponent, que ens fa tenir aquella e final de les paraules tant característica i que només nosaltres els lleidatans la sabem pronunciar i que tothom de fora que ens intenta imitar, erra en la seva imitació, i pensant-se que fa una bona interpretació del fonema, queda ben retratat. Si fins i tot som capaços de dir mançana en lloc de poma i quedar-mos tant tranquils sabent que ens entenen els d'aquí i els d'allà.
Hi ha gent que diu que som d'un poble, que a Lleida mai hi passa res, a tots ells els hi dic que no creguin en els tòpics i que visitin la nostra ciutat que de ben segur trobaran algun motiu per disfrutar-la que no cal que el busquin, Lleida s'encarregarà de demostrar-los-hi que te motius de sobra per ser capital de província i que te identitat de sobres per no èsser poble de ningú.
Podria explicar moltissimes coses mes de la nostra Lleida, ciutat de pas de tants viatgers, a través del anys, però tampoc vull fer molt extens l'article, pero no vull deixar-ho sense parlar de dos elements tant importants com son la pagesia i la nostra gastronomia. Pagesia motor econòmic de la nostra provincia durant tants anys, capaç de fer que a tot el mon es pugui menjar fruita conreada en les nostres terres, conreada per la nostra gent i també per gent vinguda d'arreu del mon. I la gastronomia, que dir de la nostra gastronomia, capaços som de fer els nostres caragols de mil formes i maneres diferents, si fins i tot n'hem fet paté!!. Es un menjar que podrà o no agradar, donat que cuinar un llimac potser no es gaire normal fora de les nostres contrades, però es un menjar que a ningú, absolutament a ningú deixa indiferent, sino, penseu que es un plat indispensable en qualsevol dels nostres restaurants, aliment també exportat  a tot arreu i fins i tot la ciutat es paralitza tres dies per rétreli homenatge en el nostre inigualable Aplec del Caragol, festa d'obligada visita en l'àmbit nacional.
En fi Lleida, cor de Catalunya i capital de la Terra Ferma, quelcom que qualsevol Ilergeta s'en ha de sentir infinitament orgullós.

Ignasi Boya Duocastella.

El Sol i l'Ombra.

 

El sol es preguntava com ho podia fer, com podia demostrar el seu amor a l'ombra com ho podia fer per abraçar-la. Com podia ser que poguès entrar dintre les cases amb les finestres tancades i no poguès acariciar la seva estimada. Restava sentat damunt l'horitzó, durant el dia pensant com podia empaitar aquella palmera que no li permitia veure a la seva enamorada, passava les nits en vetlla pensant com podia abraçar aquella ombra que sempre s'amagava, que mai deixava veure la seva mirada, ell, el sol, intentava allargar els seus rajos al caure la tarda a traves dels núvols per poder tocar-la, però l'ombra sempre aconseguia  amagar-se, mai podia saber quin era el tacte de la seva pell bruna, per més a prop que ell es pensava que estava de la seva estimada, més lluny l'ombra fugia com si res volgués saber del seu amant, però no era així, era inmens el desig que ella tenia per veure el seu estimat, però no aconseguia saber el perquè mai el podia veure, perquè no podia veure aquells ulls que tanta llum desprenien, perque tan sols podia notar la seva calidesa, perque no podia veure a travès de les fulles de la palmera d'on venia la llum que el seu estimat emitia, quina era aquella força tan gran de la Natura que no permitia que els dos amants es poguessin trobar, pequè per més que ho volien no es podien veure, semblaven talment condemnats a no poder-se demostrar el seu amor, a no poder-se veure, ni tan sols poder-se acariciar, tampoc un petó fugaç a la galta. 

Passaren molts dies tristos ofegats per la seva pena de no poder-se veure, de no poder-se tocar, de no poder-se fer ni tan sols un petó, El sol poc a poc anava perdent la seva esplendor, l'ombra dia a dia perdia la seva frescor, res no podien fer per evitar-ho, aquell amor impossible els hi feia perdre les seves principals facultats, el no poder-se acabar de sentir estimats els hi restava les ganes de viure.

Un bon dia, davant del problema que hi havia, es varen reunir el núvols, l'aire, la nit i la pluja, entre tots quatre decidiren que havien de fer quelcom perque els dos enamorats no acabessin de perdre les seves facultats, per que els dos enamorats no morissin de la tristor que tenien per no poder-se demostrar el seu amor, així doncs decidiren el següent:

Els núvols decidiren que un cop a cada hora del dia passarien fugaçment per davant del sol per atenuar momentàniament la seva llum, això voldria dir que el sol li feia la garxina a l'ombra, un gest de complicitat dels dos enamorats, un lleu "t'estimo" que els hi dongués força.

L'Aire va decidir que un cop al matí i un cop a la tarda faria un lleu bufada amb força, això voldria dir que el sol i l'ombra s'abraçaven que al despertar es donaven l'abraçada per desitjar-se el bon dia i a la tarda es tornaven abraçar per desitjar-se bona nit.

La Nit va decidir prestar dos dels seus estels amb més llum al sol per que així almenys, de nit, que era quan l'ombra era omnipresent, els dos enamorats es poguessin veure.

La pluja va dir que de tant en tant deixaria caure un ruixat amb la llum del sol present, i cada cop que una gota de pluja impactés a l'ombra voldria dir que rebia un petó del seu estimat, i l'Arc de Sant Martí seria el jutge testimoni de que aquell amor era del tot verdader. 

I fou així com els dos enamorats varen poder-se demostrar el seu amor cada dia, com mai més el sol va perdre una engruna de la seva llum i com l'Ombra no va perdre mai més un grau de la seva frescor, fou així com els dos enamorats varen ser per sempre més feliços, gràcies als núvols, l'Aire, la Nit i la Pluja, gràcies a la mare Natura, Sol i Ombra varen poder ser sempre feliços per tota la seva eternitat.

Ignasi Boya Duocastella.