divendres, 24 d’abril del 2020

JUNTS X CAT PRIMER ANIVERSARI


Encara no, fa un any, tots els que estem aquí, teníem la il·lusió desfermada, gairebé un any, de quan tots nosaltres teníem quelcom al cap, amb un objectiu clar, un punt fixat a l'horitzó, i tots, sense excepció, albiràvem una data al calendari, el 26 de maig era a prop i havíem de portar el canvi a la nostra estimada Lleida. Tots sabíem que no era empresa fàcil, però també sabíem que ho podíem fer possible, que era al nostre abast, i que si tots fèiem el que havíem de fer, podíem fer realitat el que Lleida necessitava. A la major part de nosaltres, no diré que ens venia gran, estava clar que érem nous en tot això de la política, però no ho deixaríem a l'atzar i aquesta inexperiència la supliríem amb la nostra il·lusió, alegria i les ganes de fer-ho bé, i junt amb l'experiència dels que ja hi teníeu recorregut, el cocktail que en resultava podia delectar els paladars més exigents. Tot començava una tarda de dissabte, per molts era el primer cop a d'alt d'un escenari, per d'altres, les primeres paraules en públic, per alguns el primer cop d'ambdues coses i és ben cert que aquell dia potser hi havien mes nervis que il·lusió, però ho vam superar amb nota i tots, absolutament tots, vam marxar  cap a casa amb allò que es denomina a les espanyes “un subidón de la Òstia”, fins i tot crec que algun a l'endemà al matí, encara li repicava al cap el seu discurset, inclòs, us puc assegurar que no fa ni un mes que encara el va trobar a la butxaca de l'americana. Érem ni més ni menys que 37 persones diferents , la cosa d'entrada pintava complicada de nassos, es el que te el curiós caprici, de voler fer una llista transversal i de ciutat. Però vàrem saber fer amistat, vam fer el més difícil, cohesionar un grup divers, compost de mons diferents i el més important, TOTS, vam saber fer equip, ens vam ficar la granota de treball i vam sortir al carrer, el vam recórrer pam a pam, centímetre a centímetre, barri a barri, casa a casa, amb un únic horitzó, amb una única missió al sarró, conquerir el cor dels veïns de Lleida. Us enganyaria si us dic que va ser fàcil, ben bé ho sabeu, i com no podia ser d'una altra manera, hi va haver de tot, rialles, plors, abraçades d'aquelles que emboliquen, petons, encaixades de ma, cops a l'esquena, actes, molts actes , mes actes, vistes a dojo de  l'IEI i de la catedral, passades i repassades de rasclet, paradetes, moltes paradetes, i mes paradetes, botigues, mercats i comerços, fulletons i tarjetons, somriures, preguntes, peticions i perquè no dir-ho, algun que altre moc que ens van
etzibar , hi van haver cartells, faroles, i també més brides que faroles, nits d'anar a dormir tard i dies, com diria aquell, d'aixecar-se ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, alguna que altra corredissa i sobretot també hi van haver sopars al Lola, molts sopars al Lola i per acabar algun berenar sopar.... com no ... al Lola. Finalment va arribar el dia 26 esperat, un dels dies mes complerts que jo recordo, son, presa, tensió, trucades, wasaps fotos i més fotos, recomptes i tot culminat amb una muntanya russa de sentiments i emocions que crec que ningú dels que som aquí podrem oblidar mai i tot i que el final potser no va ser l'esperat, si que vam poder contribuir i complir el propòsit que ens havíem marcat. Portar el canvi a la ciutat i fer Lleida gran , potser no de la manera  que volíem , però seguim en una bona posició, treballant per poder-ho assolir ben aviat. Per acabar només vull fer-vos pensar en quelcom, que ha valgut molt la pena, que tot això que us he volgut explicar, ens ha portat avui aquí a casa nostra, si ,  perquè les circumstancies son les que son, perquè un maleit bitxet ens ha fet la guitza i avui en impedeix trobar-nos, com no... al Lola!! però després d'un any i de tot el que ha passat avui continuem estant aquí i gairebé hi som tots i això només vol dir una cosa amics, que  vam fer el que tocava i que ho vam fer bé, que ho podíem fer millor, potser si, però aquí estem per seguir millorant , per ser més amics, per ser més equip I perquè malgrat els grocs, els liles o els vermells, malgrat pals a les rodes, banderes que desapareixen i tornen aparèixer, calaixos buits o factures de telèfon de 3000 euros....sobre totes les coses tinguem molt clar que JUNTS SOM INVENCIBLES.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada