El Sol i l'Ombra.

 

El sol es preguntava com ho podia fer, com podia demostrar el seu amor a l'ombra com ho podia fer per abraçar-la. Com podia ser que poguès entrar dintre les cases amb les finestres tancades i no poguès acariciar la seva estimada. Restava sentat damunt l'horitzó, durant el dia pensant com podia empaitar aquella palmera que no li permitia veure a la seva enamorada, passava les nits en vetlla pensant com podia abraçar aquella ombra que sempre s'amagava, que mai deixava veure la seva mirada, ell, el sol, intentava allargar els seus rajos al caure la tarda a traves dels núvols per poder tocar-la, però l'ombra sempre aconseguia  amagar-se, mai podia saber quin era el tacte de la seva pell bruna, per més a prop que ell es pensava que estava de la seva estimada, més lluny l'ombra fugia com si res volgués saber del seu amant, però no era així, era inmens el desig que ella tenia per veure el seu estimat, però no aconseguia saber el perquè mai el podia veure, perquè no podia veure aquells ulls que tanta llum desprenien, perque tan sols podia notar la seva calidesa, perque no podia veure a travès de les fulles de la palmera d'on venia la llum que el seu estimat emitia, quina era aquella força tan gran de la Natura que no permitia que els dos amants es poguessin trobar, pequè per més que ho volien no es podien veure, semblaven talment condemnats a no poder-se demostrar el seu amor, a no poder-se veure, ni tan sols poder-se acariciar, tampoc un petó fugaç a la galta. 

Passaren molts dies tristos ofegats per la seva pena de no poder-se veure, de no poder-se tocar, de no poder-se fer ni tan sols un petó, El sol poc a poc anava perdent la seva esplendor, l'ombra dia a dia perdia la seva frescor, res no podien fer per evitar-ho, aquell amor impossible els hi feia perdre les seves principals facultats, el no poder-se acabar de sentir estimats els hi restava les ganes de viure.

Un bon dia, davant del problema que hi havia, es varen reunir el núvols, l'aire, la nit i la pluja, entre tots quatre decidiren que havien de fer quelcom perque els dos enamorats no acabessin de perdre les seves facultats, per que els dos enamorats no morissin de la tristor que tenien per no poder-se demostrar el seu amor, així doncs decidiren el següent:

Els núvols decidiren que un cop a cada hora del dia passarien fugaçment per davant del sol per atenuar momentàniament la seva llum, això voldria dir que el sol li feia la garxina a l'ombra, un gest de complicitat dels dos enamorats, un lleu "t'estimo" que els hi dongués força.

L'Aire va decidir que un cop al matí i un cop a la tarda faria un lleu bufada amb força, això voldria dir que el sol i l'ombra s'abraçaven que al despertar es donaven l'abraçada per desitjar-se el bon dia i a la tarda es tornaven abraçar per desitjar-se bona nit.

La Nit va decidir prestar dos dels seus estels amb més llum al sol per que així almenys, de nit, que era quan l'ombra era omnipresent, els dos enamorats es poguessin veure.

La pluja va dir que de tant en tant deixaria caure un ruixat amb la llum del sol present, i cada cop que una gota de pluja impactés a l'ombra voldria dir que rebia un petó del seu estimat, i l'Arc de Sant Martí seria el jutge testimoni de que aquell amor era del tot verdader. 

I fou així com els dos enamorats varen poder-se demostrar el seu amor cada dia, com mai més el sol va perdre una engruna de la seva llum i com l'Ombra no va perdre mai més un grau de la seva frescor, fou així com els dos enamorats varen ser per sempre més feliços, gràcies als núvols, l'Aire, la Nit i la Pluja, gràcies a la mare Natura, Sol i Ombra varen poder ser sempre feliços per tota la seva eternitat.

Ignasi Boya Duocastella.