Lleida, Terra Ferma.

Lleida, fa trenta-set anys, hem vas acollir en el llit del teu riu Segre, mentre la Seu Vella desde el seu turó n'era testimoni, turó des d'on presideix la ciutat, dividida i a l'hora  enganxada per el seu riu, segons es miri, nomes aquells que no estimen Lleida la veuen dividida, els que l'estimen, veuen el riu com un element que dona vida a Lleida, que es el seu cor, sempre al costat dels seus pulmons que serien els Camps Elisis, conjunt de natura, en mig de la ciutat on tot lleidatà, es segur que hi te algun record especial.

Només un bon lleidatà sap el que es, l'emoció que sents quan marxes de Lleida, i al tornar i  per primer cop veus la silueta de la Seu Vella presidint, i permeteu-me l'anglicanisme, el "sky-line" de la nostra estimada ciutat. Es una emoció especial, es un sentiment que embriaga el teu cor i que et fa saber que ja ets a casa, que ja arribes al teu niu. Quan pots veure la Seu Vella a l'horitzó i vens conduint el teu vehicle, no saps el que es però hi ha quelcom que et fa trepitjar un pelet mes l'accelerador per tal d'arribar mes d'hora.
La seva calor a l'estiu, aquella xafegor que t'abraça, els seu fred a l'hivern intens tant, que el radiant i potent astre sol no pot atenuar, fred humit que entra a tots els racons del teu cos quan es la nostra bòira el que l'acompanya, aquella bòira tant peculiar, tant nostra, que tenyeix de gris la nostra ciutat, fent que cada racó de la mateixa sigui ideal per perdrés, per amagar-se, per sentar-te en un banc a meditar sense que ningú et molesti. Només un lleidatà pot entendre la seva bòira, i pot veure-la com un element indispensable del seu hàbitat, ningú de Lleida pot entendre la seva ciutat sense bòira fins i tot alguns, incomprensiblement, la trobem a faltar quan fa dies que no ens visita.
Son tants, els elements de la nostra Lleida que la fan tant peculiar, el nostre accent, únic a Catalunya per la influència de la tant propera franja de ponent, que ens fa tenir aquella e final de les paraules tant característica i que només nosaltres els lleidatans la sabem pronunciar i que tothom de fora que ens intenta imitar, erra en la seva imitació, i pensant-se que fa una bona interpretació del fonema, queda ben retratat. Si fins i tot som capaços de dir mançana en lloc de poma i quedar-mos tant tranquils sabent que ens entenen els d'aquí i els d'allà.
Hi ha gent que diu que som d'un poble, que a Lleida mai hi passa res, a tots ells els hi dic que no creguin en els tòpics i que visitin la nostra ciutat que de ben segur trobaran algun motiu per disfrutar-la que no cal que el busquin, Lleida s'encarregarà de demostrar-los-hi que te motius de sobra per ser capital de província i que te identitat de sobres per no èsser poble de ningú.
Podria explicar moltissimes coses mes de la nostra Lleida, ciutat de pas de tants viatgers, a través del anys, però tampoc vull fer molt extens l'article, pero no vull deixar-ho sense parlar de dos elements tant importants com son la pagesia i la nostra gastronomia. Pagesia motor econòmic de la nostra provincia durant tants anys, capaç de fer que a tot el mon es pugui menjar fruita conreada en les nostres terres, conreada per la nostra gent i també per gent vinguda d'arreu del mon. I la gastronomia, que dir de la nostra gastronomia, capaços som de fer els nostres caragols de mil formes i maneres diferents, si fins i tot n'hem fet paté!!. Es un menjar que podrà o no agradar, donat que cuinar un llimac potser no es gaire normal fora de les nostres contrades, però es un menjar que a ningú, absolutament a ningú deixa indiferent, sino, penseu que es un plat indispensable en qualsevol dels nostres restaurants, aliment també exportat  a tot arreu i fins i tot la ciutat es paralitza tres dies per rétreli homenatge en el nostre inigualable Aplec del Caragol, festa d'obligada visita en l'àmbit nacional.
En fi Lleida, cor de Catalunya i capital de la Terra Ferma, quelcom que qualsevol Ilergeta s'en ha de sentir infinitament orgullós.

Ignasi Boya Duocastella.