El passat diumenge dia 16 de desembre va tenir lloc a Lleida, la meva ciutat natal, la XXXII Pujada a la Seu Vella. Abans de res us diré que tot just es la tercera cursa en la que participava, però, sens dubte la més especial per l'entorn i el lloc on hi havia la sortida i l'arribada, suposo que tots els lleidatans hem deveu entendre. Era la tercera, perquè tant sols fa quasi 7 mesos que vaig deixar de fumar i fa uns 5 mesos justos que hem vaig iniciar amb això del running. Des de aleshores,aquests que veieu a la foto, son els meus companys de Running, companys d'esgotadores sessions per les nostres cames. Bé vaig a fer-vos la crònica que es del que es tracta.
Eren les 9 del matí, la meva dona la Vanesa, que marxava a treballar, hem despertava, hem donà un petó i hem va desitjar sort. Hem vaig alçar del llit neguitós, era el dia de la pujada, vaig córrer a despertar la meva filla l'Ainara, - córrer filla que farem tard. Li vaig dir. Es fregava el ulls tot protestant - Pare, tinc son. Vàrem esmorzar, va arribar la Maria, la meva mare i vam sortir de casa, havíem quedat a la cantonada de sempre, aquella d'on sortim sempre quan anem a entrenar, havíem quedat amb l'Alfred, el Xavi i el Josep, els meus companys de fatigues. Vàrem pujar als cotxes i ràpid cap a la Seu Vella, encara havíem d'anar a buscar els dorsals, no podíem perdre massa el temps.
Mentre arrivàvem a la Seu Vella, l'ambient anava creixent, el sol presidia el dia amb força, era clar que seria l'espectador d'honor del meravellós dia. Un cop vàrem tenir els dorsals vàrem escalfar una mica, uns quants estiraments i preparats per la cursa, apunt per sentir l'adrenalina corrent pel cos a mesura s'atansava el moment de la sortida. Un petó de l'Ainara va ser com l'última gota de benzina que m'omplia el dipòsit per començar el viatge, i tots preparats, tots a punt, vàrem anar cap a la sortida on ja hi formaven tots els corredors a punt per la cursa, ens vàrem endinsar dins la marea de corredors i vàrem esperar fins que el Xema Alonso, regidor d'esports, va prèmer el gallet de la pistola i tothom va començar a córrer, l'Adrenalina ja anava al 100 per hora quan enfilàvem la baixada que ens portava resseguint la falda del nostre castell que sempre vigila la ciutat de Lleida. Mentre anava corrent hem feia molt content observar que hi havia força gent a les voreres que animaven al nostre pas amb crits d'aler i aplaudiments que hem donàven més energia. Tot transcorria normal, tot molt ben organitzat, que bonic passar pel ben mig del flamant i nou pont de Viana corrent sense els cotxes que el fan massa cotidià, tota una experiència. Quan es va acabar el pont vàrem enfilar el camí de Granyena que ens va acabar portant al Parc de la Mitjana, allí envoltats de natura, feia de molt bon córrer sentint l'olor dels arbres i enlairant-mos damunt el riu Segre per els seus ponts de fusta, va ser com un viatge per un peculiar bosc que ens va retornar a la civilització per una plaça de Pardinyes, que poca gent sap com es diu , però que de manera carinyosa, tothom sap que es, la plaça dels "Ous del Siurana". La cursa continuava el seu curs, la Llotja tampoc es va voler perdre la cursa, ni tant sols els Camps Elisis s'ho varen voler perdre, i com no, tampoc hi podia faltar el nostre riu, el Riu Segre, que tant estima la nostra ciutat. Les cames ja començaven a donar símptomes de debilitat, ja quedava poc, però venia el més dur, quedava un últim quilòmetre infernal, amb rampes del 13%, vaig passar el pont tot travessant el riu, per enfilar Cavallers amunt, a banda i banda del carrer la gent que omplien els vorals, xalaven d'allò més, allí, entre crits i aplaudiments als corredors vaig poder saludar uns quants coneguts que m'animaren força al meu pas, semblava que no acabava mai la pujada, fins que vaig poder veure el Mercat del Pla que corona Cavallers, però quedava l'últim tram , la falda del Castell, m'acompanyava una corredora corrent al meu costat, es deia Eli, vaig sentir com la gent li donava ànims, anàvem els dos força cansats , ja quedava poc l'últim tram abans de girar a la dreta i trobar l'arribada i allí just a la cantonada estava l'Ainara, quan hem va veure arribar va deixar anar a la seva padrina , hem va allargar la ma i va esperar fins que vaig arribar a la seva alçada, només us puc dir que un remoli de força va arribar al meu cos per ajudar-me arribar a la meta, vaig agafar a l'Ainara de la ma i vàrem córrer tots dos fins a l'arribada on vàrem arribar alçant els braços. Quina experiència més brutal, poder arribar amb la meva filla, es com si tot el cansament hem marxés de cop, com si les cames hem deixessin de fer mal desprès de la dura pujada, una abraçada seva dient-me a l'oída, molt bé pare, ho has fet molt bé, una sensació brutal la que vaig sentir.
Poc temps desprès ens vàrem retrobar amb l'Alfred, el Xavi i el Josep, ens vàrem felicitar tots tres, havíem fet bones marques i estàvem força contents, un bon resultat per el nostre equip, el "Picafigues Team".
Havíem fet la Pujada a la Seu Vella, tots quatre vàrem coincidir en que havia estat un matí genial, que tot havia sortit bé i que l'organització havia estat esplèndida, aprofito per felicitar l'Organització, ja que estic segur que darrera d'aquest dia,que va ser tant especial per mil corredors, hi ha moltes hores de feina per part de la gent que ho heu fet possible.
Moltes Gràcies.
Ignasi Boya Duocastella.