BON NADAL I FELIÇ 2013

Arriben aquells dies tant feliços per tots els que hi son i tristos alhora per els que trobem tant faltar, i es aquest el moment, que volem aprofitar per portar-vos a tots vosaltres i a les vostres famílies el millor dels nostres desitjos, volem desitjar-vos que en la nova agenda del 2013, i tingueu apuntades les millors cites i els millors esdeveniments de les vostres vides.
Que el món en girar, trobi bé la rosca per fer una volta perfecta, i el nou any us porti a tots coses bones, i que la negra nit de nadal guardi en la llum dels estels els millors dels vostres projectes que us heu proposat. Que totes les sorpreses que l'any us prepara, siguin agradables, i que no n'hi hagi cap que us faci mal.  I que en la vostra taula, en la que hi hauran tants bons àpats, no hi faltin les millors de les vostres esperances en forma de dolços, i que aquestes esdevinguin realitat el mes aviat possible.

BON NADAL I FELIÇ 2013!!!!!

Ainara Boya Espinosa
Vanesa Espinosa Caño
Ignasi Boya Duocastella

XXXII PUJADA A LA SEU VELLA

El passat diumenge dia 16 de desembre va tenir lloc a Lleida, la meva ciutat natal, la XXXII Pujada a la Seu Vella. Abans de res us diré que tot just es la tercera cursa en la que participava, però, sens dubte la més especial per l'entorn i el lloc on hi havia la sortida i l'arribada, suposo que tots els lleidatans hem deveu entendre. Era la tercera, perquè tant sols fa quasi 7 mesos que vaig deixar de fumar i fa uns 5 mesos justos  que hem vaig iniciar amb això del running. Des de aleshores,aquests que veieu a la foto, son els meus companys de Running, companys d'esgotadores sessions per les nostres cames. Bé vaig a fer-vos la crònica que es del que es tracta. 

Eren les 9 del matí, la meva dona la Vanesa, que marxava a treballar, hem despertava, hem donà un petó i hem va desitjar sort. Hem vaig alçar del llit neguitós, era el dia  de la pujada, vaig córrer a despertar la meva filla l'Ainara, - córrer filla que farem tard. Li vaig dir. Es fregava el ulls tot protestant - Pare, tinc son. Vàrem esmorzar, va arribar la Maria, la meva mare i vam sortir de casa, havíem quedat a la cantonada de sempre, aquella d'on sortim sempre quan anem a entrenar, havíem quedat amb l'Alfred, el Xavi i el Josep, els meus companys de fatigues. Vàrem pujar als cotxes i ràpid cap a la Seu Vella, encara havíem d'anar a buscar els dorsals, no podíem perdre massa el temps.

Mentre arrivàvem a la Seu Vella, l'ambient anava creixent, el sol presidia el dia amb força, era clar que seria l'espectador d'honor del meravellós dia. Un cop vàrem tenir els dorsals vàrem escalfar  una mica, uns quants estiraments i preparats per la cursa, apunt per sentir l'adrenalina corrent pel cos a mesura s'atansava el moment de la sortida. Un petó de l'Ainara va ser com l'última gota de benzina que m'omplia el dipòsit per començar el viatge, i tots preparats, tots a punt, vàrem anar cap a la sortida on ja hi formaven tots els corredors a punt per la cursa, ens vàrem endinsar dins la marea de corredors i vàrem esperar  fins que el Xema Alonso, regidor d'esports, va prèmer el gallet de la pistola i tothom va començar a córrer, l'Adrenalina ja anava al 100 per hora quan enfilàvem la baixada que ens portava resseguint la falda del nostre castell que sempre vigila la ciutat de Lleida. Mentre anava corrent hem feia molt content observar que hi havia força gent a les voreres que animaven al nostre pas amb crits d'aler i aplaudiments que hem donàven més energia. Tot transcorria normal, tot molt ben organitzat, que bonic passar pel ben mig del flamant i nou pont de Viana corrent sense els cotxes que el fan massa cotidià, tota una experiència. Quan es va acabar el pont vàrem enfilar el camí de Granyena que ens va acabar portant al Parc de la Mitjana, allí envoltats de natura, feia de molt bon córrer sentint l'olor dels arbres i enlairant-mos damunt el riu Segre per els seus ponts de fusta, va ser com un viatge per un peculiar bosc que ens va retornar a la civilització per una plaça de Pardinyes, que poca gent sap com es diu , però que de manera carinyosa, tothom sap que es, la plaça dels "Ous del Siurana". La cursa continuava el seu curs, la Llotja tampoc es va voler perdre la cursa, ni tant sols els Camps Elisis s'ho varen voler perdre, i com no, tampoc hi podia faltar el nostre riu, el Riu Segre, que tant estima la nostra ciutat. Les cames ja començaven a donar símptomes de debilitat, ja quedava poc, però venia el més dur, quedava un últim quilòmetre infernal, amb rampes del 13%, vaig passar el pont tot travessant el riu, per enfilar Cavallers amunt, a banda i banda del carrer la gent que omplien els vorals, xalaven d'allò més, allí, entre crits i aplaudiments als corredors vaig poder saludar uns quants coneguts que m'animaren força al meu pas, semblava que no acabava mai la pujada, fins que vaig poder veure el Mercat del Pla que corona Cavallers, però quedava l'últim tram , la falda del Castell, m'acompanyava una corredora corrent al meu costat, es deia Eli, vaig sentir com la gent li donava ànims, anàvem els dos força cansats , ja quedava poc l'últim tram abans de girar a la dreta i trobar l'arribada i allí just a la cantonada estava l'Ainara, quan hem va veure arribar va deixar anar a la seva padrina , hem va allargar la ma i va esperar fins que vaig arribar a la seva alçada, només us puc dir que un remoli de força va arribar al meu cos per ajudar-me arribar a la meta, vaig agafar a l'Ainara de la ma i vàrem córrer tots dos fins a l'arribada on vàrem arribar alçant els braços. Quina experiència més brutal, poder arribar amb la meva filla, es com si tot el cansament hem marxés de cop, com si les cames hem deixessin de fer mal desprès de la dura pujada, una abraçada seva dient-me a l'oída, molt bé pare, ho has fet molt bé, una sensació brutal la que vaig sentir.

Poc temps desprès ens vàrem retrobar amb l'Alfred, el Xavi i el Josep, ens vàrem felicitar tots tres, havíem fet bones marques i estàvem força contents, un bon resultat per el nostre equip, el "Picafigues Team".

Havíem fet la Pujada a la Seu Vella, tots quatre vàrem coincidir en que havia estat un matí genial, que tot havia sortit bé i que l'organització havia estat esplèndida, aprofito per felicitar l'Organització, ja que estic segur que darrera d'aquest dia,que va ser tant especial per mil corredors, hi ha moltes hores de feina per part de la gent que ho heu fet possible.

Moltes Gràcies.

Ignasi Boya Duocastella.

Sr Wert, Se le WERT EL PLUMERO!!

Com un bon dia va dir el Gran i magnífic Pepe, en pau reposi, Sr Wert "váyase a cagar a la puta playa de Madrid si es que la tiene". Sr Wert no som tant tontos com perquè vostè ens pugui fer creure que no hi ha cap mala intenció darrera la seva última bajanada disfressada d'esborrany, del que pretén ser a partir d'ara la llei espanyola d'educació. No ens foti més Sr. Wert!!, no vulgui fer quedar als catalans com a presoners d'una histèria col·lectiva, no pretengui fer de la que serà la societat catalana del futur, un exèrcit d'espanyolitos amb un braçalet amb aquella bandera que vostè tan adora. Com a ministre d'educació que es, no s'hauria de preocupar més que en el seu país "esa España" que vostè tant adora, el jovent ocupa el 28é lloc de la Unió Europea en llengua i matemàtiques, en lloc de voler canviar el sistema d'immersió lingüística, que fins ara s'ha demostrat durant anys que funciona?. Almenys així ho demostren les notes de la sel·lectivitat, que curiosament son més altes a Catalunya que a la resta d'Espanya, i el que es més curiós, en castellà també son més bones les notes aquí a Catalunya que a la resta d'Espanya, com pot pensar vostè que la immersió lingüística actual no funciona?.
Potser li preocupa aquesta corrent tant forta d'independentisme, que en el fons i en gran mesura l'han provocat vostès, sigui fruit de que la gent surt el suficientment preparada, preparada per veure des de molt lluny, que el Govern Central no vol més que fotre el pel a Catalunya i als catalans, que darrera les seves polítiques de cohesió encoberta, l'únic que vol es seguir escurant la mamella catalana. Ja n'hi ha prou senyor Wert!!! Preocupis de que la gent estigui preparada, que el jovent espanyol sigui el més demandat per els Països Europeus perquè està clar que aquí, com no canviïn les polítiques del seu partit, aquest jovent no te res a fer en aquest país, en esa España que vostès tant s'estimen.
Per una altra banda li diré una cosa , soc pare d'una nena de 6 anys, i no tinc cap gana de que la meva filla sigui espanyolitzada, l'únic que hem preocupa es que creixi sana i que sobretot, per damunt de tot sigui educada, i tingui respecte per les persones, molt més respecte del que tenen vostè i el seu partit per alguna gent que com vostès imposen, son també espanyols per molt que ens pesi. Som espanyols per el que a vostès els hi interessa, perquè quan a vostès no els hi interessa, resulta que som radicals i ens fem la víctima davant la opressió espanyola. Li diré una altra cosa Sr. Wert, no som victimistes, som realistes diem el que veiem i l'únic que volem es defensar la nostra cultura i la nostra llengua, no volem res més Sr Wert, i vostè ho hauria de tenir clar, perquè l'únic que està provocant es que el català cada cop es senti menys espanyol i en contrapartida es senti més català.
No crec Sr Wert, que dotze famílies que han demanat l'escolarització en castellà, tinguin que ser suficients per canviar una llei que afecta a tot un territori i que fins a la data s'ha demostrat que funciona. No crec que sigui motiu suficient i menys quan a aquestes famílies se les ha reubicat perquè els seus fills puguin ser educats en espanyol.
Pensi una cosa Sr wert si un senyor baixet i amb bigoti durant trenta-sis anys amb polítiques molt més opressores que les del seu partit, no va aconseguir eliminar el català, no sigui tant il·lús, de pensar que vostè se'l carregarà amb una legislatura, tingui més respecte per la gent del seu país, només el respecte pot fer que espanyols i catalans puguin viure conjuntament, mentre vostè i els seus homòlegs de partit continuïn amb les polítiques opressores i continuïn fent demagògia barata sobre la unitat del país i que, Espanya solo hay una grande i libre, no aconseguiran mai que un català es pugui sentir espanyol, Sr Wert tingui clar que aquesta no es l'actitud, així l'únic que li pot passar es que la merda de la seva gavina, li caigui damunt del seu cap.

Ignasi Boya Duocastella.

UN ESCRIT FORÇA INTERESSANT

 L'escrit que us publico a continuació no es meu, però m'ha semblat força interessant quan l'he llegit i he cregut oportú publicar-ho, crec que es una bona lliço d'història per part d'una alumna, segons alguns catalanitzada, i sobretot amb uns orígens que no son catalans. Sense més us convido a que li dediqueu uns minuts, val molt la pena. Hem sap greu no poder ficar el nom de l'autora, perque hem mereix tots els meus respectes.

"Vamos a ver… todos los que me conocéis bien, sabéis que me siento gallega hasta la médula pese a haber nacido en Catalunya. El sentirme gallega nada tiene que ver con la región delimitada en un mapa. Tiene que ver con una lengua, una música, unas costumbres, una historia, etc. En definitiva una IDENTIDAD. Galicia amigos, tiene una historia y no siempre estuvo gobernada por Franco o Fraga.

Pero nací y vivo en Catalunya, tierra donde he crecido, aprendido, amado, reído, llorado, trabajado… Y una parte de mi corazoncito se siente catalán. Por eso cada vez que leo o escucho comentarios como que en la escuela se nos “CATALANIZA” o se nos educa en la “SEPARACIÓN”, la sangre me hierve. Pero más me hierve aún como estudiante y amante de la Historia (en general, no solo de Catalunya) cuando oigo a altos cargos del PP dar patadas a cientos de años de historia.

Alfonso Alonso, portavoz del PP en el Congreso de los Diputados (fundado en 1834, un pelín más tarde que las Cortes Catalanas en 1192… os voy dando datos por eso del rigor histórico) nos dice que hay que “abrir los libros de historia y mirarlos sin prejuicios” para esta vena que les ha dado a los catalanes de querer ser como Escocia… en fin.

También Miguel Ángel Rodríguez, ex portavoz del Gobierno de Aznar, nos dice que los catalanistas son o somos una secta y unos lloricas.

Nos comenta González Pons, Vicesecretario de Estudios y programas del PP, que “CATALUNYA HA SIDO SIEMPRE PARTE DE ESPAÑA” (el primer monarca de ESPAÑA fue Amadeo I de Saboya en 1870, los anteriores lo fueron de Castilla… ¿Catalunya hemos dicho que tenia cortes desde?)

Pero como casi siempre, la guinda al pastel la pone nuestra queridísima Esperanza Aguirre (como la echábamos de menos) que va y nos dice que “ESPAÑA ES UNA GRAN NACIÓN CON 3.000 AÑOS DE HISTORIA Y QUE ESO ES TODO LO QUE TIENEN QUE SABER LOS NIÑOS”. Vamos a ver Espe… Hace 3000 años ni existía Catalunya, ni existía España pero juraría que era la época en que moría David y Salomón se convertía en Rey de Israel… no sé.

Para los que no lo sepan, los condados catalanes fueron oficialmente formados en el año 987 cuando el conde Borrell II de Barcelona de deshace del vasallaje que unía a Catalunya con Francia (fruto de la protección que ofreció Carlos Martel a Catalunya antes las incursiones musulmanas en la península a partir del 718) y se mantuvieron totalmente independientes hasta 1162, fecha en que se anexaron al Reino de Aragón formando la Corona de Aragón, y organizándose como una federación de estados medievales posteriormente (desde 1139 hasta 1479) respetando las singularidades de cada territorio y desarrollando una estructura política equivalente y similar entre sí: Cortes, Generalidades y Constituciones, coordinando la política exterior conjuntamente.
Allá por el 1516 se unen las Coronas de Castilla y Aragón por problemas sucesorios en la segunda. Entendería que llegados a este punto, muchos piensen que aquí nace España, pero se equivoca. Se da una unión entre dos Coronas, pero se siguen manteniendo cortes, instituciones políticas, administración pública, lenguas y moneda. Tanto es el sentimiento de NACIÓN de CATALUNYA que en 1640 estalla la Guerra dels Segadors y Pau Clarís proclama la República Independiente de Catalunya en 1641 (no es algo nuevo de ahora señores). ESPAÑA tal y como se conoce (políticamente) nace con Felipe V y sus DECRETOS DE NUEVA PLANTA allá por el 1716 que ya antes había llenado de sangre Barcelona un 11 de Septiembre de 1714.

Así pues, resumiendo, CATALUNYA SI HA SIDO INDEPENDIENTE. Lo fue 145 años por completo y después aliada con el Reino de Aragón otros 350 años aproximadamente. Conquistó territorios, lucho contra Castilla en varias ocasiones, escribió sus leyes, ganó y perdió guerras, creo su música, sus tradiciones y su carácter luchador.

Ya está bien de REINVENTAR HISTORIA, esta es la que hay y hay que conocerla. Hay que entender el clamor de un pueblo, su sentimiento de nación y su ansia de libertad. Puede o no compartirse el concepto de independencia, pero JAMAS debe menospreciarse una cultura, pisotearla y manipularla para conseguir votantes o para dividir. YA ESTÁ BIEN.

Y entiendo a los que defienden su nacionalidad catalana porque sé que ellos sienten lo mismo al escuchar una gralla que yo al escuchar una gaita. Tengo dos patrias, dos naciones: la gallega y la catalana y me siento orgullosa de mis dos lenguas y mis dos banderas. La diversidad es cultura, a ver si se enteran ya los ministros españoles.

Por si no ha quedado claro, en las votaciones de Noviembre me decantaré por alguno de los partidos que apoyen el referéndum sobre la independencia. Porque por encima de todo, en política, está la libertad, que no se olviden. Preguntar al pueblo “que quiere” no es ilegal, debiera ser de obligado cumplimento. Las constituciones y las fronteras cambian, si no, no existiría la evolución.

Y dicho esto… BONA NIT, BOAS NOITES. Y lo he escrito en castellano porque me da la gana, porque en Catalunya sabemos hablar más que un idioma. Y escribo Catalunya con NY porque me da la gana también y así es como estoy acostumbrada a hacerlo."

NOMÉS FALTAVA EL REI!!!!

Atenció, senyores i senyors, que ha opinat el Rei, el que no es pronuncia mai políticament, ha aprofitat la conjuntura actual per opinar, ha pensat que era un bon moment, ara que gran part del poble català ha expressat un desig sortint lliurement al carrer i manifestar la seva opinió, doncs el Rei, ha pensat que era un bon moment per donar el seu punt de vista com a Cap d'Estat, si senyores i senyors, ara aquest senyor es, preocupa perquè anem tots units i agafats de la ma, que tots unim les forces per fer una Espanya més gran i poguem sortir tots junts de la difícil situació que estem vivint. Ara aquest senyor, dit sigui de pas, al qual estem mantenint tots nosaltres a ell i a tota la seva família i tots ells porten un tren de vida que cap de nosaltres podrem portar mai per molt que treballem, doncs ara, aquest senyor es preocupa perquè estem dividint les forces i perseguim, segons ell quimeres, ara vol que remem tots en una sola direcció, ara vol que ens preocupem per mantenir el estat del benestar, serà el seu diria jo , perquè els d'apeu , de benestar res, el qui no te feina proutes preocupacions te per poder tirar endavant, i el que te feina , el que te es pressions preocupacions a dojo, per poder-la mantenir, així doncs, que pretén Sr. Juan Carlos?. Preocupis del que té a casa seva, les seves filles i gendres sobretot preocupis dels seus gendres, que deunidó. On estava vostè quan desde les Espanyes, s'han cansat de tirar merda i dards enverinats contra Catalunya, on estava vostè quan molts dels espanyols, i molts d'ells de la primera linea política, s'han cansat d'opinar gratuïtament de Catalunya i sempre que han pogut ofenent, perquè no opinava vostè quan tots es prenien el famós "café para todos y que siempre pagan los mismos?". Perquè ara ha decidit que era un bon moment per opinar i no abans?, perquè no ha dit res quan desde les Espanyes era des d'on s'intentava desestabilitzar i es remava cap a la direcció contraria a la que remàvem els catalans?. Sr Juan Carlos penso, que esta sent vostè molt demagog i molt hipòcrita. 

Ara si que penso que realment deu preocupar molt a Espanya que més d'un milió i mig de catalans s'hagin posat d'acord per sortir al carrer pacíficament per demanar la seva autonomia i independència, penso que deu preocupar molt a Espanya, quan el seu cap més visible del poder es permet el luxe d'opinar quan mai ho fa, o es que realment ell ho veu com un cop d'estat que es una de les altres poques vegades que el senyor ha opinat.

Ara, desprès de tot el que s'apedregat Catalunya incansablement, ara demana vostè esforç, treball i generositat?, encara hem de ser més generosos els catalans i catalanes?, vostè parla d'imperatiu ètic, quan desde el seu país del que presumeix no s'ha parat de vilipendiar i humiliar a Catalunya.

Sr Juan Carlos només li diré que els catalans i catalanes estem cansats de contribuir perquè Espanya tiri endavant i a sobre se'ns tracti d'egoistes , estem cansats de financiar comunitats autònomes d'entrada deficitàries i que a sobre nosaltres siguem els dolents de la pel·lícula, estem cansats de que tot un país tiri endavant només gràcies al treball d'uns quants.

I per acabar només li diré una cosa que potser li resultarà familiar, si fins ara no creia necessari dir res amb tot el que estava caient, ara hem ve de gust dir-li que "porque no se calla!".

Ignasi Boya Duocastella.

CATALUNYA CAP A LA INDEPENDÈNCIA

Perquè Catalunya Independent... Més que independent, diria lliure, lliure d'opressors, lliure de comentaris de gent que no ens volen, però que incomprensiblement es fiquen les mans al cap i s'escandalitzen quan ens senten dir que volem marxar, de la seva "Grande i Libre España", que grande ho pot ser, no dic que no, però lo de libre, si es libre si, siempre que no le lleves la contraria, te collons!!, que visca la democràcia!!.

Avui he sortit al carrer i ha hagut quelcom que m'ha cridat molt l'atenció, i es la gran quantitat d'estel·lades i senyeres que penjaven dels balcons de Lleida. Us he de dir que en 38 anys que tinc no recordo cap any haver vist tal quantitat de banderes i això que encara no era 11 de setembre. Això hem porta a pensar una cosa, cada cop es més la gent que demostra el seu amor a Catalunya, cada cop son més les ganes de que Catalunya sigui lliure, i cada cop més la gent que està cansada dels atacs que es reben de les Espanyes. Jo hem pregunto, perquè s'entesten a dir que som espanyols , si ells son els primers que no ens senten com a tal, son els primers que no  ens volen, i que de boqueta diuen ben fort "sois españoles por mucho que os joda" però senyors i senyores però si els hi fem nosa, fins i tot diria que a vegades, pel verí que llencen per la boca, diria que els hi fem fàstic. 

Es molt curiós que surti un senyor d'Extremadura , ni més ni menys que d'Extremadura, una de les comunitats més pidolaires d'Espanya, dient que Catalunya pide i Extremadura paga, Sr Monago sembla ser que no te memòria , president d'una de les comunitats més pobres d'Espanya que ha rebut més la solidaritat de la resta, el que hauria de fer es inclinar el cap davant la comunitat més solidaria d'Espanya, que si no ho sap es Catalunya, això es el que hauria de fer senyor Monago, podria vostè presentar-se a un concurs d'humoristes, faria un paper molt digne. Que li quedi molt clara una cosa Sr. Monago, Catalunya només demana que li tornin els seus diners, i que si està com està es potser per que ja l'han munyit massa.

Senyora Cospedal!! com pot dir vostè que manifestar-se es inconstitucional, qui es vostè per valorar-ho?, es jutgessa en tot cas, no!! doncs calli i respecti el dret a manifestar-se,  però clar se m'havia oblidat que vostè es del PP aquest partit plural i respectuós sobretot amb Catalunya, senyors i senyores del PP queden retratats cada cop que obren la boca, com vostè senyora Camacho quina gran  catalana que esta feta vostè se li nota que pateix per Catalunya, sobretot quan diu que l'únic que ens hauria de preocupar als catalans es estar contents per les mesures que ha pres el Sr Rajoy, Sra. Camacho que tots som prou grandets ja, no ens vulgui prendre més el pel.

També li voldria dir al Sr. Artur Mas, que prou d'hipocresia i d'amenaces d'independència als espanyols i desprès sentar-se a la cadira, creuar-se de braços i no fer res, Sr Mas prou d'advertències als catalans que el camí a la independència serà dur, etc, etc. Actuí Sr Mas actuí i faci el que te que fer que ja ho sap prou el que ha de fer i com ho ha de fer, i sinó ho sap pregunti als seus assessors que l'aconsellaran bé i sinó avui 11 de setembre a les 18h. pregunti-li al poble i trobarà la resposta al que ha de fer, i segur que no serà el quedar-se assegut a la cadira, faci cas al poble que li paga el sou que li permet viure força bé, prengui els riscos que ha de prendre, que per això està on està, faci el favor de mullar-se per aquest país que es Catalunya.

Acabaré dient només una cosa a tothom catalans i espanyols que hem coneixen, soc espanyol per obligació però català de sentiment. L'obligació la puc esquivar, però el sentiment no el puc canviar. i HEM SENTO CATALÀ, LI PESI A QUI LI PESI, I NI PUC NI VULL FER-HI RES MÉS.   

Ignasi Boya Duocastella.

RAJOY Y LA "FABRACA" DE SOLUCIONES

Quins collons!! Quina barra!!! Quina poca sensibilitat!! i el que trobo més denigrant quina falta d'educació per part d'una persona  que ens representa a tots els ciutadans d'aquest puto país de pandereta. Puc entendre que hi hagi gent de diferents ideologies, puc entendre que hi hagi gent que pensi diferent que jo, inclòs puc acceptar que hem dirigeixin tot i que no m'agradi, ja que el sistema democràtic així ho determina, però no puc soportar la falta d'educació i la poca sensibilitat per part d'una persona que més que ningú, hauria de predicar amb l'exemple, no solament ella sinó tot el seu grup, perquè, que me'n dieu de la falta de respecte per part de tots els integrants de la bancada popular, de ficar-se  a aplaudir, cada cop que el seu lider anunciava cada una de les seves mesures. Només us vull convidar a que feu una reflexió; de veritat hi pot haver algú en aquest puto país, a banda dels senyors i senyores de la bancada popular, que es evident que se n'alegren. A part d'ells, hi ha algú que estigui content per les mesures preses? tant content com per ficar-se a aplaudir?. Jo crec,sincerament, que no. 

No hem mal interpreteu, no estic criticant les mesures preses, ni tant sols si son correctes o no, ni tampoc puc valorar si tindran un efecte positiu sobre la crisi que estem patint, si bé a priori penso que no, però es una opinió molt personal, i fico per endavant que no tinc la formació per saber del cert si seran positives, però suposo que ens venen imposades per aquells que ens han deixat els calers, ja que ens els deixen, es molt lícit que ells ens diguin com hem d'administrar els seus calers, ja que no hem sabut administrar els nostres propis calers.

El que trobo penós es que aquest grup de persones que per desgràcia tenen el timó que legítimament els hi vàrem donar les urnes, es que s'agafin la seva tasca, que reconec que no es fàcil, però, si us plau senyors i senyores del grup popular, no s'ho agafin a catxondeo, precisament perquè la tasca que tenen que dur a terme i més en els temps que corren , no es per agafar-s'ho de la manera que s'ho estant agafant vostès. Soc conscient que vostès no pateixen la crisis i no tenen motius per estar tristos, ja que les retallades a vostès, no els faran patir per arribar a final de més, però si us plau agafin-s'ho en serio almenys per respecte al poble que vostès representen, no crec que sigui de rebut que per tapar els possibles xiulets, per unes mesures impopulars vostès es fiquin aplaudir i menys tractant-se del que es tracta, a la resta dels mortals si que ens afecten les retallades i si que tenim la cosa complicada per arribar a final de mes.

Reconec que donats els meus ideals no soc gens parcial a l'hora de valorar-los a vostès, senyors del Grup popular, però els vull recordar que totes i cada una de les mesures que han pres , eren la seva bandera electoral, es van omplir la boca de dir que no prendrien cada una de les mesures que han acabat prenen, vostès mateixos varen dir que eren mesures que farien mal al país, que serien contraproduents per poder sortir de la crisi, es per això que els hi demano respecte, que no se n'enfotin, i almenys ja que es veuen obligats a passar per el tub, com he dit abans, almenys no treguin el pit cap enfora orgullosos del que estan fent, perquè ho estan fent exigits per els seus propis prestamistes, fiquin el cap cot i assumeixin les conseqüències, que per això estan on estan i per això cobren el que cobren que es moltissim més que el que cobrem qualsevol de les persones mes o menys normals d'aquest país que som la majoria, paradògicament la majoria que els ha escollit a vostès, crec que això sol ja els hauria de fer reflexionar una mica i obrar en conseqüència.

MANOLO PRECIADO

Aquest matí anava treballant amb la furgo tot escoltant la radio quan de sobte una notícia d'última hora ha entrat en antena. Deien que el tècnic de futbol Manolo Preciado, havia traspassat, "collons!!" he exclamat, no pot ser, evidentment no tenia el plaer de coneixe'l, però es d'aquelles persones que et sap greu que els hi passin coses dolentes. Era una persona que no passava desapercebuda que com a persona pública es feia estimar, per dir les coses clares, per dir les coses a la cara, per no tenir pels a la llengua, per dir tot el que s'ha de dir pel seu nom propi i per el nom de la veritat per dura que sigui de vegades. 

A part de tot això i desprès de que la vida, certament, no l'havia tractat gens bé, era d'admirar la seva manera de ser que en Manolo transmetia, es veia un tio lluitador, amb ganes de viure i una persona que demostrava tenir una força immensa, i capaç d'asumir reptes difícils, es fàcil pensar que qualsevol persona en les seves circumstàncies, s'haguès enfonsat, i segur que en la soledat de casa seva i de portes endins ho devia passar malament, però de portes en fora sempre va demostrar, ser una persona sencera i ferma.

 No vull pretendre amb aquest escrit, fer una inacabable passarel·la d'adjectius que allarguin l'ombra d'en Manolo, simplement volia retre-li el meu petit homenatge particular a una persona que crec s'ho mereixia i es mereixia tenir el respecte de tanta gent com ell tenia.

DESCANSI EN PAU MANOLO PRECIADO. 

ADÉU PEP GUARDIOLA!!

Adéu Pep, Ja ha arribat el dia que tots els socis, simpatitzants, aficionats, seguidors i perquè no dir-ho, catalans, estàvem tement, ha arribat el moment en que has decidit marxar, i com tu dius, Tito, ho farà igual de bé o millor, però tu Pep, has estat el primer, el primer que ha fet vibrar de debò al culer, el primer que ens has fet sentir orgullosos de ser del Barça, el primer entrenador del Barça que ha portat amb la major dignitat possible el club i el nom de Catalunya pel món. Has fet admirar al Barça, per tota la gent aficionada al futbol inclòs, gent que no li agradava el futbol, ara continua no agradant-li el futbol, però li agrada veure els partits del Barça, has aconseguit que li agradi el joc del Barça, inclòs al rival. Per la plàstica del seu joc, per la bellesa del teu sistema. Has estat i continuaràs sent un mestre en el joc aquest que diuen futbol, has fet que allò de "vint-i-dos tios corrent darrera una pilota", tu ho has convertit amb onze tios ballessin amb la pilota i només onze fossin els que corren darrera la pilota. Tu has fet que el Barça mai baixi els braços que continui lluitant mentre quedi temps i això ho has inculcat tu, i el que es més important, has aconseguit que tota l'afició, pensi igual, i això abans que arribessis no passava, recordo que molts cops quan al barça se li complicava el partit es deixava de lluitar, ara no, això ja ha canviat i la gent, l'afició sempre espera pacient a l'últim minut conscient que el Barça de Pep li pot donar la volta i sinó es així almenys la gent marxa satisfeta, perquè el seu equip ha lluitat fins al final, i mai havia vist un Camp Nou com l'altre dia desprès de perdre contra el Chelsea, amb tota la gent contenta perquè el seu equip havia perdut si, però lluitant fins al final fins a la extenuació.

Has fet que el rival ens tingués respecte i a la vegada por, i evidentment que ens han pogut guanyar, però tothom vol guanyar al millor equip, i tothom pot tenir un mal dia, el Barça també, si bé es veritat, que amb tu a la banqueta, han estat els menys. 

A la vegada has aprofitat el teu lloc com entrenador del Barça, per portar Catalunya pel món per portar el català per tot el món, perquè tothom sapigues que allà dalt hi ha un país petit i com vas parafrasejar a Llach "que des del campanar del meu poble es veu el campanar del poble veí".

Pep ens has ensenyat a molta gent valors, a respectar al rival en la Victòria i en la derrota, ens has ensenyat com es porta un lideratge dins un grup, a dir les coses ben altes però sense cridar, a donar cops de puny damunt la taula per fer-nos respectar, ens has ensenyat qui es el puto amo a la sala de premsa i qui es l'amo dins el terreny de joc, i que el més important en això del futbol es ser-ho dins el terreny de joc, almenys es el que dona més satisfacció.

Gràcies Pep, per haver-nos fet gaudir d'aquest sentiment que es el Barça, gràcies per haver donat tot el que has pogut per el Barça, renunciant fins i tot a la família, cosa tant important per tots, gràcies Pep per haver-te jugat la salut i el pèl, per el Barça i per tot el que representa. Simplement et vull demanar una cosa, pensa amb el Barça quan sentis que t'hagis tornat a omplir.

Ignasi Boya Duocastella

AL MEU PARE

Avui fa quinze anys que vas marxar, i el teu record segueix viu en el meu pensament com el primer dia, encara et trobo a faltar, encara no passa un sol dia sense que pensi en tu, no passa jornada que no necessiti el teu consell, i no passa ni un sol moment, en que no hem senti orgullós del pare que vaig tenir i que, almenys per mi, encara tinc, perquè si bé es veritat que vas marxar, quelcom dintre meu es va quedar viu per sempre. Amb el pas dels anys he arribat a entendre el significat de totes les teves ensenyances, i que quan tu me les donaves i havia molts cops que no entenia, però si he de dir veritat, hi va haver un moment en la meva vida , hi va haver un punt d'inflexió, en el qual, ho vaig entendre tot de cop, i aquest instant va arribar, el dia que jo vaig tenir la immensa alegria de ser pare de la teva neta, i que tant t'hagues agradat conèixer.

Hem fot la idea que no l'hagis pogut conèixer, m'amarga el fet de que no hagueu pogut jugar plegats, però a la vegada hem sento molt orgullós de poder-li explicar qui era el seu padrí, aquell que hi ha en aquella foto del menjador de casa, que somrient sempre ens observa, orgullós de poder aplicar amb ella, els teus mètodes que jo tant vaig qüestionar i que ara si, entenc que son els més correctes per tal de poder pujar un fill amb els valors més correctes.

Hi ha qui diu que la mort d'un familiar s'arriva a superar, francament crec que no es així, simplement, el que crec, es que t'acostumes a viure amb la seva absència, t'acostumes a nomes poder tenir el seu record, t'acostumes a no poder tenir converses a no poder compartir les vivències que et van passant, i si bé puc dir que el dolor no es el mateix que el vaig tenir fa quinze anys, puc dir que no ho he superat, que encara ara, hem fa ràbia la teva marxa, hem dol el fet que no puguis estar amb nosaltres, amb la teva família que tant t'estima i que tant et troba en falta. 

M'il·lusiona anar a dormir cada dia i almenys poder tenir un somni en el que hi surtis tu i que puga despertar amb la sensació d'haver estat una estona més al teu costat, ja que els dies que això hem passa et puc assegurar, que encara que estigui núvol, jo tinc la sensació que llueix el sol en el meu món, que el meu món, almenys aquell dia, no te problemes no te mals moments es un dia positiu al cent per cent, i simplement es la força que hem dona el haver tingut la sensació real d'haver-t'he vist.

Pare et trobem a faltar i et trobarem a faltar sempre i sempre estaràs amb nosaltres sinó de presència de pensaments, en les fotos o en els records que tenim al teu costat i sobretot en els nostres cors on sempre més hi has tingut un racó, en el moment en que ens passa quelcom important en les nostres vides, per sempre més passin quinze, vint o trenta anys, sempre estaràs amb nosaltres.

Tant debò avui quan vagi a dormir puga somiar, i puga viatjar una estona amb tú.

Ignasi Boya Duocastella.

SER PARE

Suposo que tots els que ho sigueu, estareu d'acord amb mi si us dic que ser pare es l'experiència més gran que hi pot haver en aquesta vida, i que per molt bé que s'expliqui, ningú que no ho ha estat, s'ho pot arribar a imaginar, perquè, per tot luxe de detalls que es puguin donar, es una de les experiències en aquesta vida, que s'han de viure per saber realment el que es. Però no només es l'experiència de ser pare el que us volia explicar sinó que us volia fer referència de les sensacions i vivències que comporta ser pare. 

En tot moment faré referència a una filla, perquè es el que jo tinc, per mi, la filla més maca que hi ha al món, com cada filla o fill que un té, que es la més maca o maco, però entenc que tot el que us explicaré es igualment extrapol·lable a tenir un fill, i si bé us he de dir que tot i que desitjava tenir un fill, en el moment en que vaig tenir per primer cop la meva filla als meus braços, vaig sentir que faria tot el possible perquè a aquella personeta no li passes mai res dolent, i immediatament, un immens tsunami d'emocions va fer que comencés a plorar sense saber el perquè, però si que tenia clar que estava molt content de poder tenir el luxe de tenir aquella personeta als meus braços.

Ser pare es arribar cansat de la feina i al veure el somriure de la teva filla, marxa tot el cansament, es veure el somriure i anar-se'n tots els problemes que durant el dia t'han perseguit i amoïnat, es sentir que la teva filla plora i sentir un esglai al cor, que et porta sigui com sigui a intentar esbrinar el que li passa, quan veus els seus ulls plens d'alegría i llum et sents recompensat de tot l'esforç que dediques tant tu com la teva parella a que creixi bé, a que creixi feliç, i no li falti de res, no hi ha cap sou en aquest món, que compensi tant la teva feina i la de la teva parella amb la qui comparteixes tots els sentiments, com una mirada de la teva filla.

El plaer que un sent vivint el dia dia al costat de la seva filla, es indescriptible, es un conjunt de sentiments inesgotables que es van produint a mida que la teva filla va creixent, es la satisfacció de que la feina que estàs fent, aquella feina que no t'ha ensenyat ningú, l'estàs fent bé, per que no es fàcil però si que un i fica tot l'esforç i totes les forces, aquelles forces que un treu de cada abraçada que et dona la teva filla.
Es quan tens una filla quan entens tot el patiment que els teus pares t'han demostrat al llarg del temps i que tu, tantes vegades no has entès i els has tractat d'axalebrats, es quan pateixes per la teva filla, quan els hi pots dir als teus pares, "ara us entenc!", es un patiment constant, un patiment que et corprèn i et preocupa en tot moment perquè  aquella personeta, es una part de tu mateix. Es el teu reflex de vida, a qui sempre li vols imprimir tot allò que tu has volgut ser i no has pogut aconseguir, aquella persona a qui li vols polir tots els teus defectes i li vols potenciar totes les teves virtuts, es la satisfacció quan veus que aquella personeta imita els teus comportaments, quan mira la teva imatge per anar-se forjant la seva personalitat.
Es la satisfacció personal quan veus els progressos de la teva filla, quan veus que aprèn a llegir, a contar, a escriure, a dibuixar, quan veus que va creixent i es va superant dia a dia, quan veus la felicitat que li aporta, quan ella veu que va aprenent coses cada dia, quan et mira atentament i escolta les teves explicacions amb atenció, quan et dona el seu amor, a base  de petons i abraçades i paraules boniques, es quan comprens que es el seu amor, el més sincer que has trobat mai, es l'amor desinteressat d'una persona cap a tu, que precisament es això, l'amor desinteressat, el que fa que sentis tant d'amor, que tots els sentiments que sents per aquella personeta siguin tant especials, i que tinguis el lligam més gran i que no has tingut mai  cap a una persona.

Ignasi Boya Duocastella.

TEMPS D'ELECCIONS A L'ASSOCIACIÓ DE VEÏNS DE LA BORDETA

Perqué la Candidatura de SOM BARRI, UNA BORDETA AMB EMPENTA?

Es important que una entitat veïnal hi hagi el màxim nombre possible d'associats, perque es així, de l'única manera que es poden realitzar coses al barri i per això es important fer una bona feina a nivell de captació de socis, cosa que fins ara no s'ha fet, fa molts anys que es compta amb el mateix nombre d'associats i diguem que l'AAVV està una mica estancada.
Es per això que volem donar un nou impuls a la entitat, treballar dur per aconseguir nous associats i de l'única manera que ho podem fer, es realitzant un projecte que identifiqui la gent amb l'AAVV i amb el Barri, volem fer que la gent se senti el barri com a seu i que realment cregui que al barri hi ha de tot el que hom pugui desitjar, se li ha de fer veure a la gent això i no com ara, que creguin que es el lloc on tenen la casa i on van a dormir, volem aconseguir despertar al barri i que deixi de ser un barri dormitori. Hem de provocar i volem provocar que la gent pensi en primer lloc amb la Bordeta a l'hora de fer les coses, i no que pensin directament amb anar a Lleida, hem de fomentar l'oferta de lleure que hi ha al Barri tant per gent gran com per gent de totes les edats.

Hem d'adaptar l'AAVV als nous temps, hem d'aprofitar la versalitat que donen les xarxes socials i les noves tecnologies, per arribar a tothom grans i petits que la gent se senti plenament identificada amb el barri i que aquest tingui oferta per a tothom grans i petits, en definitiva el que volem es Que tothom es senti identificat amb la AAVV Bordeta. Que sigui una eina per a que ens estimen un xic més el barri. Que a Lleida i la Paeria tinguin amb la AAVV dirigida per la junta de SOM BARRI un referent de com s'han de fer les coses, Que el barri es guanyi d'una vegada per totes el respecte de totes les institucions, per que al fi i el cap, son els nostres socis de treball per fer de La Bordeta un barri punter, que la Bordeta tingui verdaderament la importància que es mereix. Farem que La Bordeta tingui el respecte que es mereix, per part de les institucions i de tots els conveins , perque us podem assegurar que avui per avui no el tenim perque l'AAVV existent no se la sabut guanyar, perque ha estat més preocupada d'enfrontaments personals i del seu propi lluiment que del lluiment del BARRI que es del que ha de preocupar una entitat veinal, de fer lluir el barri a dins el Barri i fora d'ell. Volem fer que les intitucions siguin els nostres col·laboradors i no fomentar que siguin el nostre enemic com s'ha fet fins ara, senyors, siguem realistes, no es pot mossegar a la ma que et dona de menjar.

Per això el que no podem fer es fer quedar les instuitucions com els nostres enemics, perque senyors, si algú ens pot ajudar, son les institucions, si no hi estem a bé, senyors, ens estem tirant pedres a la nostra teulada. Igualment el que hem de fer es entrar amb estreta col·laboració amb les diferents entitats del barri, no podem entrar amb conflicte per l'ubicació d'un cartell i no aprofitar el potencial de quealsevol entitat del barri per arribar a més gent. Hem de treballar colze a colze, amb totes les entitats del barri i el que no hem de fer es veure 'ls com competencia que es el que ha estat fent fins ara l'AAVV, en definititva el que hem de fer es afavorir la cohesió i col·laboració amb totes les entitats veinals, si el que volem es arribar ala màxim de gent possible, es per això que si el que voleu es UNA BORDETA AMB EMPENTA recolzeu a SOM BARRI.