LA BORDETA.
La Bordeta, hi ha qui diu que es un barri gran, altra gent diu que es un poble petit, però sens dubte, tot aquell qui se l’estima coincideix en pensar que es un lloc sensacional per viure-hi.
A continuació us explicaré una mica la meva història la meva relació amb el barri i un petit esbós de les meves vivències al mateix.
Jo us puc dir que fa gairebé 36 anys que hi vaig néixer, he corregut la meva infància pels seus carrers jugant pels diferents descampats que aleshores hi havia, visitàvem amb els meus companys del barri i les nostres bicicletes tots els racons d’aquest barri que aleshores no tenia ni la meitat de cases i les que hi havia ni molt menys eren tan altes com les d’ara, però si que es veritat que també hi havia mes racons per amagar-se, per descobrir, per conèixer,per fer feliç la nostra infantessa, per fer aquell barri mes nostre, mes entranyable, en definitiva per estimar-lo cada cop mes fins arribar al punt que avui dia quan fa dies que no hi ets el trobes a faltar com si es tractés d’una persona a la qui estimes.
Es veritat que el pas dels anys, els avenços, la proliferació de vivendes li ha tret aquell encant, aquella visió de poble que tenia i que tots els que hi vivíem li donàvem. Recordo que era petit i esperàvem l’autobús que aleshores eren verds i mes atrotinats que els d’ara, ni tampoc passaven amb tanta freqüència i recordo que ens trobàvem a la parada de l’antiga plaça sant Jordi i la gent gran d’aleshores deien que anaven a la capital, quan simplement anàvem al centre de Lleida, era com fer un viatge, una excursió a una altra ciutat i el canal la línia fronterera que delimitava el nostre poble de la resta.
Per circumstàncies de la vida durant dos anys vaig tenir que anar a viure a Lleida, tan sol un quilòmetre hem separava de la que avui es i sempre ha estat la meva casa però us puc assegurar que la meva enyorança era cada cop mes intensa, sembla una tonteria però us puc dir que quelcom hem faltava que jo allí no era del tot feliç, no hem sentia del tot realitzat, necessitava tornar al barri, volia tornar allí on la meva vida havia començat, volia tornar a caminar pels seus carrers, perquè si que es veritat que hi venia de visita però no era el mateix, necessitava sentir-me aquí, necessitava saber que dormia aquí que tenia la meva vida establerta al barri i vaig escollir un moment molt especial de la meva vida per tornar, va ser el moment en el que va néixer la meva filla que avui te quatre anys i així podrà dir sempre que ella es de la bordeta que tan sols els dos primers mesos de vida va tenir que ser-hi fora però que des d’aleshores sempre mes ha estat al barri.
Avui puc dir que surto al balco de casa meva i hi veig el cel, que puc veure la posta de sol cosa difícil de veure a la ciutat, que hi observo la llum i no carrers foscos sempre a l’ombra d’alts edificis que no hi deixen penetrar el sol, puc dir que oloro a camps i aire fresc i no a la pol·lució a causa de la quantitat elevada de cotxes que circulen pels carrers, que surto al balco i puc sentir la música del silenci, de la tranquil·litat i no sentir-me pertorbat pel bullici que hi ha a la capital. Puc dur a la meva filla a jugar als mateixos descampats on jugava jo de petit, si be es veritat que avui han estat convertits, millorats en definitiva, en boniques places adequades amb jocs pels infants. Puc sortir amb la meva dona i la meva filla a passejar pels mateixos carrers on jo hi jugava de petit, i us puc dir que aquesta es una sensació de molt plaer, sensació de saber que ets a casa i que la teva família també es a casa seva.
Ignasi Boya Duocastella.
La Bordeta, hi ha qui diu que es un barri gran, altra gent diu que es un poble petit, però sens dubte, tot aquell qui se l’estima coincideix en pensar que es un lloc sensacional per viure-hi.
A continuació us explicaré una mica la meva història la meva relació amb el barri i un petit esbós de les meves vivències al mateix.
Jo us puc dir que fa gairebé 36 anys que hi vaig néixer, he corregut la meva infància pels seus carrers jugant pels diferents descampats que aleshores hi havia, visitàvem amb els meus companys del barri i les nostres bicicletes tots els racons d’aquest barri que aleshores no tenia ni la meitat de cases i les que hi havia ni molt menys eren tan altes com les d’ara, però si que es veritat que també hi havia mes racons per amagar-se, per descobrir, per conèixer,per fer feliç la nostra infantessa, per fer aquell barri mes nostre, mes entranyable, en definitiva per estimar-lo cada cop mes fins arribar al punt que avui dia quan fa dies que no hi ets el trobes a faltar com si es tractés d’una persona a la qui estimes.
Es veritat que el pas dels anys, els avenços, la proliferació de vivendes li ha tret aquell encant, aquella visió de poble que tenia i que tots els que hi vivíem li donàvem. Recordo que era petit i esperàvem l’autobús que aleshores eren verds i mes atrotinats que els d’ara, ni tampoc passaven amb tanta freqüència i recordo que ens trobàvem a la parada de l’antiga plaça sant Jordi i la gent gran d’aleshores deien que anaven a la capital, quan simplement anàvem al centre de Lleida, era com fer un viatge, una excursió a una altra ciutat i el canal la línia fronterera que delimitava el nostre poble de la resta.
Per circumstàncies de la vida durant dos anys vaig tenir que anar a viure a Lleida, tan sol un quilòmetre hem separava de la que avui es i sempre ha estat la meva casa però us puc assegurar que la meva enyorança era cada cop mes intensa, sembla una tonteria però us puc dir que quelcom hem faltava que jo allí no era del tot feliç, no hem sentia del tot realitzat, necessitava tornar al barri, volia tornar allí on la meva vida havia començat, volia tornar a caminar pels seus carrers, perquè si que es veritat que hi venia de visita però no era el mateix, necessitava sentir-me aquí, necessitava saber que dormia aquí que tenia la meva vida establerta al barri i vaig escollir un moment molt especial de la meva vida per tornar, va ser el moment en el que va néixer la meva filla que avui te quatre anys i així podrà dir sempre que ella es de la bordeta que tan sols els dos primers mesos de vida va tenir que ser-hi fora però que des d’aleshores sempre mes ha estat al barri.
Avui puc dir que surto al balco de casa meva i hi veig el cel, que puc veure la posta de sol cosa difícil de veure a la ciutat, que hi observo la llum i no carrers foscos sempre a l’ombra d’alts edificis que no hi deixen penetrar el sol, puc dir que oloro a camps i aire fresc i no a la pol·lució a causa de la quantitat elevada de cotxes que circulen pels carrers, que surto al balco i puc sentir la música del silenci, de la tranquil·litat i no sentir-me pertorbat pel bullici que hi ha a la capital. Puc dur a la meva filla a jugar als mateixos descampats on jugava jo de petit, si be es veritat que avui han estat convertits, millorats en definitiva, en boniques places adequades amb jocs pels infants. Puc sortir amb la meva dona i la meva filla a passejar pels mateixos carrers on jo hi jugava de petit, i us puc dir que aquesta es una sensació de molt plaer, sensació de saber que ets a casa i que la teva família també es a casa seva.
Ignasi Boya Duocastella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada