JUNTS X CAT PRIMER ANIVERSARI

Encara no, fa un any, tots els que estem aquí, teníem la il·lusió desfermada, gairebé un any, de quan tots nosaltres teníem quelcom al cap, amb un objectiu clar, un punt fixat a l'horitzó, i tots, sense excepció, albiràvem una data al calendari, el 26 de maig era a prop i havíem de portar el canvi a la nostra estimada Lleida. Tots sabíem que no era empresa fàcil, però també sabíem que ho podíem fer possible, que era al nostre abast, i que si tots fèiem el que havíem de fer, podíem fer realitat el que Lleida necessitava. A la major part de nosaltres, no diré que ens venia gran, estava clar que érem nous en tot això de la política, però no ho deixaríem a l'atzar i aquesta inexperiència la supliríem amb la nostra il·lusió, alegria i les ganes de fer-ho bé, i junt amb l'experiència dels que ja hi teníeu recorregut, el cocktail que en resultava podia delectar els paladars més exigents. Tot començava una tarda de dissabte, per molts era el primer cop a d'alt d'un escenari, per d'altres, les primeres paraules en públic, per alguns el primer cop d'ambdues coses i és ben cert que aquell dia potser hi havien mes nervis que il·lusió, però ho vam superar amb nota i tots, absolutament tots, vam marxar  cap a casa amb allò que es denomina a les espanyes “un subidón de la Òstia”, fins i tot crec que algun a l'endemà al matí, encara li repicava al cap el seu discurset, inclòs, us puc assegurar que no fa ni un mes que encara el va trobar a la butxaca de l'americana. Érem ni més ni menys que 37 persones diferents , la cosa d'entrada pintava complicada de nassos, es el que te el curiós caprici, de voler fer una llista transversal i de ciutat. Però vàrem saber fer amistat, vam fer el més difícil, cohesionar un grup divers, compost de mons diferents i el més important, TOTS, vam saber fer equip, ens vam ficar la granota de treball i vam sortir al carrer, el vam recórrer pam a pam, centímetre a centímetre, barri a barri, casa a casa, amb un únic horitzó, amb una única missió al sarró, conquerir el cor dels veïns de Lleida. Us enganyaria si us dic que va ser fàcil, ben bé ho sabeu, i com no podia ser d'una altra manera, hi va haver de tot, rialles, plors, abraçades d'aquelles que emboliquen, petons, encaixades de ma, cops a l'esquena, actes, molts actes , mes actes, vistes a dojo de  l'IEI i de la catedral, passades i repassades de rasclet, paradetes, moltes paradetes, i mes paradetes, botigues, mercats i comerços, fulletons i tarjetons, somriures, preguntes, peticions i perquè no dir-ho, algun que altre moc que ens van
etzibar , hi van haver cartells, faroles, i també més brides que faroles, nits d'anar a dormir tard i dies, com diria aquell, d'aixecar-se ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora, alguna que altra corredissa i sobretot també hi van haver sopars al Lola, molts sopars al Lola i per acabar algun berenar sopar.... com no ... al Lola. Finalment va arribar el dia 26 esperat, un dels dies mes complerts que jo recordo, son, presa, tensió, trucades, wasaps fotos i més fotos, recomptes i tot culminat amb una muntanya russa de sentiments i emocions que crec que ningú dels que som aquí podrem oblidar mai i tot i que el final potser no va ser l'esperat, si que vam poder contribuir i complir el propòsit que ens havíem marcat. Portar el canvi a la ciutat i fer Lleida gran , potser no de la manera  que volíem , però seguim en una bona posició, treballant per poder-ho assolir ben aviat. Per acabar només vull fer-vos pensar en quelcom, que ha valgut molt la pena, que tot això que us he volgut explicar, ens ha portat avui aquí a casa nostra, si ,  perquè les circumstancies son les que son, perquè un maleit bitxet ens ha fet la guitza i avui en impedeix trobar-nos, com no... al Lola!! però després d'un any i de tot el que ha passat avui continuem estant aquí i gairebé hi som tots i això només vol dir una cosa amics, que  vam fer el que tocava i que ho vam fer bé, que ho podíem fer millor, potser si, però aquí estem per seguir millorant , per ser més amics, per ser més equip I perquè malgrat els grocs, els liles o els vermells, malgrat pals a les rodes, banderes que desapareixen i tornen aparèixer, calaixos buits o factures de telèfon de 3000 euros....sobre totes les coses tinguem molt clar que JUNTS SOM INVENCIBLES.

LA BOIRA, "MARCA LLEIDA"

Voldria explicar-vos una particularitat meva, que a jutjar, per el que hem diu la gent quan ho comento, es una raresa o almenys quelcom poc habitual, i per això he decidit explicar el perquè de la meva singularitat.
Quan dius a algú, -Ep!!que mi m'agrada la Boira!!. La primera reacció es d'estranyesa acompanyada d'un gest tot estirant el coll enrere i arrugant el front al mateix temps que obren els ulls com plats, i acte seguit exclamen, - au va!!! home va!! que dius!! La boira deprimeix!!.
Doncs si, jo soc un d'aquells als que els hi agrada la boira, quelcom que no entén massa gent, i es fa més incomprensible encara, quan no son naturals de ponent.

Jo us diria que el que sento, es amor incondicional per la boira, penso que la boira està infravalorada, sovint odiada per la gent, es l'ovella negra de l'hivern, la germaneta lletja de les inclemències de la metereologia.
Doncs el cas és que la trobo a faltar quan fa temps que no ens visita, quan desprès del llarg estiu, arriba el primer dia en que puges la feixuga persiana, amb els braços encara enquil·losats i els ulls que perduren enganxats, fruit del pas del temps en procés d'oclusió, i de cop i volta puc apreciar que el dia s'aixeca amb boira, de sobte el rostre hem canvia i penso... Ja la tenim aquí , barreja de fum i ambient gèlid, que hem provoca una sensació de tranquil·litat, que m'assossega i hem dona ganes de sortir al carrer i respirar l'aroma que hi ha a l'ambient en un dia de boira, olor de contrastos, que m'impregna les fosses nasals, un ecosistema que m'envolta, que em fa tenir la sensació, que hi ha quelcom volàtil en el paisatge urbà, que te la propietat d'abraçar-me i poder-me abstreure de la resta món.
Reconec que potser no és el més habitual que t'agradi la boira, però si que hem resulta curiós, que com diu molta gent, la boira pugui deprimir, puc entendre que et causi indiferència, puc acceptar que no t'agradi, però que la boira deprimeixi, perdoneu, però no ho puc entendre. Crec que si ets de ponent, la boira l'hem de sentir nostra, no l'hem de menystenir, ha de ser com la nostra denominació d'origen, ha de ser allò que ens ha de fer sentir orgullosos d'on venim, de tenir quelcom que no tenen a la resta de Catalunya, almenys amb tanta assiduïtat com tenim nosaltres, hem de fer de la boira , la nostra marca diferenciadora, "La Boira, Marca Lleida".
Que hi ha més bonic que poder asseure't en un banc al carrer, amb les mans a les butxaques de la caçadora protegint-les del fred humit que acompanya sempre a la boira i veure, poder viure, diria jo, l'espectacle meravellós, quan és produeix la lenta marxa de la boira tot deixant al descobert l'sky line medieval de la nostra ciutat coronada per el castell , la Seu Vella tant nostra, sempre vigilant els intramurs i la riba del Riu Segre, sempre coronant aquest turó tant particular i que fa que Lleida sigui diferent, especial i única.
Crec que hem de donar un vot de confiança a la Boira, es molt nostra i l'hem de sentir nostra clar que te coses dolentes, qui no en te? Però també en te de bones, només es tracta de buscar-les. Sovint ens titllen de que a Lleida no hi passa mai res, doncs al meu parer, crec que cada cop que la boira fa acte de presència, en passen moltes de coses, l'únic que passa, que ella mateixa amb la seva capacitat cegadora, fa difícil que es puguin veure les seves coses bones, però si ets capaç d'endinsar-te en el seu interior, si permets que la boira et pugui abraçar , si deixes que ella et pugui guiar per el seu interior, de ben segur podràs trobar totes les seves virtuts.

Ignasi Boya.